4 recomanacions de tardor

“Lo que hay en la nevera tiene dueño/a. No tocar si no es vuestro. Gracias.”

Així adverteix un rètol penjat a la porta de la nevera de la cuina de l’empresa on treballo les mans alienes a iogurts amb bífidus, sucs Granini i pomes Golden que allà s’hi conserven. Doncs sí, de Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases. M’ho recorda cada matí el rètol escrit a mà amb Edding verd quan m’acosto a la cuina a escalfar el meu cafè. No tinc intenció d’escriure de Joseps, de Joans ni d’ases, que com ja sabem n’hi ha per tot arreu i això serà immutable sempre. El que sí canvia és la temperatura amb el pas de les estacions, la intensitat de la llum, el nostre ànim, l’apetit, el color de la pell, fins i tot la seva capa. Com també ho fan alguns arbres amb les seves fulles quan comencen a caure durant la tardor. A mi, personalment, la baixada de llum cap a nits que es perllonguen des de les tardes fins ben entrat el matí, em fa venir més gana, tenir menys vitalitat i també una certa desídia que miro de contrarestar amb bona música, visites a espais singulars, àpats i lectures que reprenc de tant en tant. Com l’any passat per aquestes dates, aquí van quatre -altres- de les meves recomanacions tardorenques per a llevar-vos els sentits.

LA MÍSTICA DE LA FEMINITAT de la Betty Friedan

A la Mística de la Feminitat l’autora analitza les conseqüències del retorn a la llar de les dones nord-americanes durant els anys 60. Dones intel·ligents i amb estudis, que van anar estrenyent els seus interessos personals a l’encalç de ser la perfecta mestressa de casa. Dones que quan feien els llits, la compra, la planxa, menjaven sandvitxos de crema de cacauet amb els seus fills, els portaven als seus grups d’exploradors i exploradores i es ficaven al llit amb el seu marit després de tot el dia, es preguntaven: això és tot? Metges, psicòlegs, psiquiatres, ginecòlegs que parlaven d’un malestar general, “d’un malestar que no té nom”, que omplia les seves consultes de dones amb depressions, angoixes, una greu crisi d’identitat que amagaven rere ansiolítics, antidepressius, alcohol, algunes vegades fins i tot abocades al suïcidi i la desesperació. La mateixa Betty Friedan va patir en les seves pròpies carns aquest malestar.

Tot i que per mi és molt més que una teorització d’un problema real que patien les dones nord-americanes de l’època (sorprenentment amb molts paral·lelismes d’algunes dones a l’actualitat, encara), estem davant d’un llibre que planteja magistralment cap a on va el nou ordre econòmic, polític i social al món occidental. Preocupacions vitals, sense abstraccions, que ja no presenten les dones com a víctimes, sinó com a un actiu imprescindible, juntament amb els homes, dins d’aquest ordre.

*Un apunt: La mística de la feminitat va començar el 1957 com una sèrie d’articles que van rebutjar a totes les revistes on la Betty Friedan escrivia normalment. Cinc anys i moltes investigacions després, es va publicar i va acabar sent Premi Pulitzer l’any 1964.

La botiga de Nanimarquina i Domésticoshop

Un antic pàrquing de 750 m2 situat al carrer Rosselló cantonada amb Diagonal, ampli, amplíssim, diàfan, clar, lluminós, sense estridències, colorit només per les catifes de la firma catalana Nanimarquina i el millor mobiliari de disseny contemporani i d’avantguarda. Encara es pot caminar per les antigues rampes d’accés al local, que conserven el seu paviment gris original. I al sostre, les bigues estructurals en blanc que sostenen els intensos focus de llum. Sofàs Muuto, làmpades Tom Dixon (m’encanten), seients Fritz Hansen, cadires Thonet o taules Vitra es barregen amb la calidesa dels teixits naturals i vistosos de les catifes que vesteixen la botiga. Un espai que convida a veure, viure, seure i pensar-s’ho dos cops abans de comprar un molt bon article, d’aquests que duraran sempre, però val a dir que no accessible a totes les butxaques.

A la planta superior una cuina oberta d’Arclinea per oferir al client una selecció de tes i cafès mentre prova, s’acomoda entre seients i somia interiors d’una llar ideal. En Rubén i en Carles són els encarregats de la botiga, italià l’un, català l’altre, súper amables, a part de ser molt bons professionals. L’any 2010 va obtenir el premi “Barcelona, la millor Botiga del món” atorgat per l’Ajuntament de la ciutat Comtal. Ara que ve el fred, ve molt de gust entrar-hi.

Restaurant CAN PAU, Sant Pere de Vilamajor

Per als qui esteu avesats a acostar-vos cap al Montseny més turístic sapigueu que hi ha una part del Baix Montseny si no poc coneguda, com a mínim sí que és poc transitada. A mi m’encanta, hi visc des de fa molts anys a Sant Antoni de Vilamajor i tocant, tocant (tant que antigament eren la mateixa localitat), hi tinc Sant Pere de Vilamajor. Els seus camins, que recorro sovint, s’endinsen cap el parc natural del Montseny, i el poblet és esquitxat de casetes, amb un nucli que allotja una farmàcia, un petit súper, el forn, una fàbrica de pinsos i un parell de restaurants, poc més. Un d’aquests restaurants és just davant la Torre Roja, antic palau comtal i de la que ja vaig fer un post fa temps. 

És el restaurant Can Pau (no confondre amb Can Pau Nadal, als afores del poble). De diari tenen un menú de 10 euros més que correcte i el cap de setmana un altre de 21,90 euros força ampli i una cuina prou elaborada, amb productes de la zona i de temporada. Nosaltres hi anàvem sovint a fer el vermut els dissabtes després de fer la caminada i curiosament el vàrem descobrir com a restaurant fa relativament poc. Ens va sorprendre molt gratament. L’atenció és excel·lent, especialment la del seu maître senegalès, en Diogoye, que sempre et rep ràpid, elegant i amb la seva simpatia habitual.

M’encanta el seu arròs de sepionetes i alls tendres i les carxofes saltejades amb pernil ibèric. Els vins de la casa solen ser del Penedès, suaus. Molt bona relació qualitat-preu i la zona molt tranquil·la.

MELODY GARDOT

No pronuncieu la “T” final. Digueu “Gardó”, amb l'accent a la o, així, com en francès.

Em sembla haver dit alguna vegada que sóc usuària de l’Spotify, un gran invent, per descomptat. Em poso la música que m’agrada, és clar, que sol ser diversa i variada, depenent del moment del dia en què l’estigui escoltant o del meu estat d’ànim. La mateixa aplicació, de tant en tant et proposa nous cantants, altres veus que s’escolen per entre les notes que estàs escoltant. Doncs bé, fa temps, dos anys potser, una d’aquestes veus era la de la Melody Gardot. 

D’entrada em semblava una cantant de jazz dels anys 40. De jazz ho era, però ben actual. La noia té 30 anys. Si sorprèn com canta (és bastant eclèctica en les seves cançons, vull dir que no avorreix), més sorprenent encara és la seva biografia. Un dia de fa 11 anys, quan en tenia 19, ella passejava amb la seva bicicleta pels carrers de Filadèlfia, la seva ciutat, quan un Jeep se saltava un semàfor en vermell i li passava per sobre. Es pensaven que era morta. Doble fractura de pelvis, traumatisme cranial i un any postrada al llit d’un hospital. Va trigar mesos en tornar a parlar i més encara a caminar. El seu neuròleg la va animar a fer servir la música com a teràpia. Jeia al llit quan intentava taral·lejar les cançons que composava amb una guitarra. Així va néixer el seu primer EP de sis cançons “Some Lessons”. El seu look extremat, camaleònic, sempre va acompanyat d’un bastó que li serveix de suport al seu encara dèbil sentit de l’equilibri. Les ulleres fosques la protegeixen de la hipersensibilitat a la llum que li va quedar com a seqüela de l’accident. Una història i una cantant, realment sorprenents.