Wên-chi

Quan les hores i els dies comencen a dilatar-se, ara que arriba el bon temps, hi ha matins que és fàcil llevar-se i nits que no trobaries mai el moment de marxar a dormir. Avui estic primaveralment alterada, vull dir que, si preferiu submergir-vos en el relat oriental que us contaré unes línies més endavant, podeu defugir aquesta dispersió monòloga meva i anar directament a la part escrita en color lila.

Allò que per alguns resulta còmode i facilíssim, en deixar-se endur pel corrent, a altres ens produeix urticària. És més confortable acomodar-se a allò que està establert que no pas rebel·lar-se i sortir-se de la zona de confort. Potser és que la meva pragmàtica i emancipada natura em porta a qüestionar-me tot i a negar-me a seguir anestesiada per un marc de referència que fins ara no ens ha dut enlloc : telefilms amb els quals no em sento identificada en absolut, productes light per arreu que (mal)nodreixen el nostre cos, cosmètica anti-arrugues de dubtosa efectivitat, maternitat “ responsable “- com si dotar de màxima autonomia els fills fos una irresponsabilitat- , i ser dones intel·lectual, sexual i econòmicament rentables ... un trencaclosques difícil d’encaixar que converteix la feminitat en un quadre de factoria surrealista.

La d’ara és una història que va passar fa gairebé 2000 anys, d’aquestes que tenen un cert aire místic i llegendari i, fins i tot, poètic. Tot i així, malgrat la llunyania física i temporal dels fets, no puc deixar de pronunciar-me enfront la manera tan masclista amb què ha estat transmesa per la història oral xinesa.

Una mica abans de què s’acabés el segle II D.C. i molt abans d’arribar a l’àrid i fred desert del Gobi, va existir una nena d’ulls ametllats i pell de porcellana, de nom Wên-chi. La nena, filla d’un il·lustre historiador i home d’estat xinès, filla única, creixia feliç als jardins de la seva pagoda, molt a prop del palau del tirà.

Allà, era instruïda – intel·lectual i musicalment – per esdevenir la més dòcil i submisa de les esposes. Així que el seu pare la va esposar, encara sent una nena, amb un senyor malaltís de mena i que s'acostava a la quarantena. En Wei, nom de pila del marit, va morir al cap de poc temps, deixant la Wên vídua i sense descendència. Era l’any 195, i part del territori que avui coneixem com la Xina, era subjecte de constants conflictes interns i invasions de Tàrtars vinguts del nord.

Durant un d’aquests atacs, la Wên-chi va ser segrestada, deportada cap a terres mongoles i obligada a casar-se amb el cap de la tribu dels Hsiung-nu, amb qui va tenir dos fills ( i de qui em manca una acurada descripció física).

Durant el captiveri, la noia , amb un talent musical innat, va escriure un seguit de 8 històries narrades musicalment, on explicava les (desagradables) experiències durant el seu captiveri i viatge fins a Mongòlia: nits a la intempèrie, glaçada, sense dormir pendent de feres i atacs d’altres tribus; trajectes impossibles per terres movedisses; menjar en estat de putrefacció i l’endèmica pobresa de la desolada Mongòlia.

Lluny de ser com explica la història, no crec que aquesta li tingués especial afecte al seu mongol marit, i que sentís especial dolor en separar-se d’ell quan, 15 anys més tard el general xinès Ts’ao Ts’ao, íntim amic del seu pare, la va rescatar a canvi d’or i jade fent-la tornar de nou cap a la Xina. Vull pensar més aviat que el turment li vindria perquè el marit va fer els tractes directament amb en Ts'ao Ts'ao, pactant l’alliberament de la Wên a canvi de joies i dels hereus que ella li havia donat.

De tornada, ja sola i sense fills, el tirà va fer-la casar amb un capità del seu exèrcit, un home a qui el mateix Ts’ao va condemnar a mort temps després per oposar-se a les polítiques genocides del règim. La Wên, ja més madura i acostumada a tractar amb autòcrates com estava, va reunir valor suficient en intercedir davant de Ts’ao Ts’ao per tal d’evitar la imminent execució del seu marit. I de fet, va aconseguir salvar-lo gràcies al seu eloqüent discurs.

La Wên sempre va ser esclava de les decisions d’altres homes, sense poder compartir, decidir - ni tan sols per un segon - com ni on projectar la seva vida. No dubto que li faltés valor per fer-ho. Simplement va desenvolupar a la perfecció el rol per al qual havia estat educada. 

Bibliografia i documentació:

" Oriental Carpets". Volkmar Gantzhorn, Taschen ,1998.

" Bulletin of the museum of fine arts ". Kojiro Tomita. Boston, 1928.