El 12 de desembre del 2006 donava a llum a l’hospital Taulí de Sabadell dos nens bessons que naixien prematurament durant la setmana 33 de gestació. Van necessitar 22 dies més de maduració pulmonar a la incubadora. Ara són nens grans i forts com a roures, però aquelles tres setmanes recordo haver-les passat plorant pràcticament a diari perquè els meus fills recent nascuts no podien estar a casa amb mi. L’instint maternal és així. Malgrat tot, jo vaig tenir sort. Hi havia dones que havien parit durant la setmana 30, o la 28, fins i tot a la 25, amb criatures de 700 grams que es podien passar fins a tres mesos a l’hospital. En aquell temps, tots els dies que estaven a l’hospital i que els fills no estaven amb tu a casa te’ls descomptaven igualment de la baixa maternal, 16 setmanes (en el meu cas 18 per ser bessonada), de manera que quan la criatura era amb tu a casa part d’aquell temps havia passat per a la seguretat social i per a l’empresa, però no així per al neonat prematur, per a qui l’edat de creixement compta de manera una mica més enrederida que a la resta de nadons nascuts a terme.
Recordo que el meu pare –sempre despert i al corrent de l’actualitat- em va trucar a principis de gener del 2007 per advertir-me que s’havia posat en marxa una llei per la qual les baixes de maternitat de les mares de nens prematurs començaven a comptar a partir del dia que als nadons se’ls donava l’alta mèdica de l’hospital, de manera que poguessin gaudir d’ells a casa tal i com ho feien la resta de mares recent parides. Jo no vaig tenir la fortuna de poder gaudir d’aquella ampliació perquè la llei no era amb caràcter retroactiu, però em vaig alegrar per les que en poguessin fer ús a partir d’aquell moment, que són moltes perquè el tema de la prematuritat avui dia va en augment estrepitós (per múltiples factors que ara no venen al cas).
La qüestió és que vaig seguir donant el pit i el biberó al Gerard i al Llibert fins poc abans de reincorporar-me a la feina, dia i nit amb aquell aparellet lleva-llets que m’ajudava també, tot i que hi havia una cosa que em recançava bastant, i era que l’hora de lactància de què tenim dret les mares lactants era la mateixa tant si en tenies un com si en tenies dos. El temps de succió, us ho puc assegurar, no és el mateix. També recordo que el seu pare es va poder agafar els 15 dies reglamentaris de baixa, que va consumir en anades i tornades al Taulí, quan anàvem a veure els nens a la incubadora. Ara, em penso que el permís de paternitat és de 4 setmanes en vies de ser-ne 5.
L’any 2006 previ a la Gran Recessió, si mireu les taxes de natalitat, també va haver un baby-boom, amb la qual cosa em vaig trobar que no hi havia plaça a la guarderia pública del poble i des del sisè mes dels bessons, de 8 a 5 h de la tarda, cap a una de privada que hi van anar. Tenia una companya de feina, ja veterana, que mig en conya mig en sèrio sempre em deia recordant vells temps: “jo vaig estar molts anys treballant per mantenir el meu lloc de feina”, fent al·lusió a la pasta que es gastava en portar els fills a la llar d’infants. Doncs això, tenint en compte que em guanyo la vida fent d'administrativa, m’hi deixava bona part del jornal.
Tot aquest rotllo tan poc literari que estic fent avui i que poques vegades he exposat malgrat dedicar-me com em dedico a escriure, és perquè veig que sovint ens perdem en abstraccions i en males interpretacions sobre aquest moviment que etiquetem com a feminisme. La cosa no va de hashtags, ni d’anar en contra de ningú, ni de perdre’s en xorrades. La cosa va de petites millores com aquella del gener del 2007 i que el meu pare, un home de 75 anys llavors, ja va saber captar enseguida. Coses que ens faciliten la vida a les dones, i de retruc als fills, als pares, les parelles, als germans. No sé de teories ni de lleis, però agraeixo enormement moviments com aquests, que ens ajuden a avançar i a tenir millor qualitat de vida que la que tenien les nostres àvies. Les nostres mares, fins i tot.*
