dilluns, 7 d’octubre de 2019

via morta

He acabat de preparar el sopar i el dinar de demà i havia de sortir a córrer aquesta tarda, però un dels nens no ha anat a l’handbol avui, encara li fa mal el voltadits, i he preferit quedar-me amb ell. Així que en comptes d’anar fins a la Torre Roja m'he quedat a fer companyia al meu fill i, de passada, llegir al seu costat algun poema més de El que més importa és saber travessar el foc. L’he obert de manera aleatòria i no m’he pogut alegrar més quan m’he trobat amb aquest poema “The railroad yard”, que he traduït com a “Via morta”. M’he alegrat per com m’he sentit identificada amb els sentiments que té Bukowski quan passa pel costat de les vies del tren, especialment quan veu aparcats sobre una via morta els vagons rovellats, els vagons cisterna, buits, sense locomotora a l’espera de res o de qui sap què. Aquest paisatge tan típicament industrial, que encara avui existeix, provoca en ell un silenci interior que el fa sentir en pau amb ell mateix. “De la mateixa manera que hi ha qui se sent millor contemplant el mar obert o les muntanyes o els animals salvatges i una dona ... quan veig tots aquells vagons rasos i rodons vagons cisterna alineats a l’espera es fa el silenci en el meu interior, trec el que d’altres treuen d’unes altres coses i em sento millor sense que calgui cap motiu”. 

He escrit en vàries ocasions sobre aquest tipus de paisatge. Vaig viure tota la meva joventut al costat de les vies del tren i m’hi vaig passar hores observant-los per una finestra. Paradoxalment mai els vaig percebre com a sorollosos. No és estúpid. Un es pot preguntar qui hi viatja quan van plens, d’on venen quan estan buits. Què esperen o si acabaran morint i oblidats en aquelles vies com ho fem tots en aquest món. 




"Via morta" forma part de l'assaig que estic escrivint sobre l'autor Charles Bukowski a Notes mentre llegeixo Bukowski.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada