diumenge, 11 d’agost de 2019

16 d'agost, la data de naixement


Bukowski i Madonna a la première del film Crazy Love, 1987


Les coses tal i com van anar.

Aquests dies al Mas Pinell vaig descobrir que Bukowski i Madonna van néixer el mateix dia, però amb una distància de 38 anys. Va ser un 16 d'agost del 1920 i 1958 respectivament. Com és natural, va ser una troballa menys fortuïta del que em pensava i vaig reaccionar tard. Feia setmanes que estava immersa en aquest assaig, de fet fa anys que ho estic sense adonar-me’n. Sabia la data de naixement de l’escriptor nord-americà, tot i que ara la tenia més present, ja que al quadern tacat de vi la reitera en vàries ocasions, com si d’entrada allò ja marqués un punt d’inflexió a la seva vida. El dia, l’any i el lloc: Vaig néixer un 16 d’agost del 1920 a Andernach, Alemanya, escriu. També ho recorda a Shakespeare mai ho va fer, el relat en forma de llibre del seu tour europeu de promoció, la primavera del 78. Per aquelles coses que m'agafen de tant en tant, m’agrada escoltar cantants a qui fa temps que no escolto, i setmanes abans de marxar de vacances vaig estar posant-me vídeos de la Madonna, especialment aquell del concert de l’agost del 1991 a Barcelona, un concert vibrant i brillant, en què no vaig parar de ballar i saltar des de les grades de l’Estadi Olímpic amb la meva germana Iolanda. Blond ambition tour, es deia la gira. Va ser aquella època del Vogue i l’Express Yourself, en què va adoptar una estètica molt de l’estil de la Marilyn Monroe mesclat amb aquells cossos tan estrambòtics que va dissenyar el Jean Paul Gaultier expressament per a ella. Aquells cons rígids als pits que s’anava refregant amb les mans mentre actuava formaven part d’una performance perfectament pensada. Me n’he anat, ho sé, però la literatura s’abasteix de la vida, i a la meva la música és súper important. Així que deixeu-me esplaiar-m’hi. Torno al Mas Pinell. Sol, onades, dunes en recuperació amb vistes a les Medes. Un dels dies va passar a visitar-nos el pare dels bessons, amb qui vaig compartir molts anys de la meva vida. Més sol, onades, dunes i barbacoa a la caseta de platja que m’havia prestat el meu germà. Tenia un aparell de ràdio Phillips al cobert, vell, però que agafava unes emissores de música meravelloses. Vaig enxampar una tarda a l’hamaca Ràdio 3 mentre llegia Els fragments de Bukowski i no la vaig moure d’allà. La vaig posar el dia de la barbacoa també. I em vaig estirar a l’hamaca amb el cafè amb gel sota la morera que feia ombra fresca. Em vaig oblidar de tot. Vacances. No estrès. Va començar a sonar l’Into de Groove de la Madonna, oh sí, i la vaig anar taral·lejant amb alegria. El Manel em va preguntar qui era després de fer una calada al seu cigar, li sonava aquell so retro disco dels 80 però mai havia seguit la trajectòria de la cantant. És de les primeres de la Madonna! Vaig contestar-li. I vaig agafar el mòbil per buscar l’any, del 1985. Ja deu tenir una edat, em va dir. Uns seixanta, segur. I vaig tornar a buscar al Google. Sant Google. Madonna Louise Veronica Ciccone​, data de naixement: 16 d’agost del 1958. Vaig repetir el nom lentament. M’agrada la sonoritat llarga i el final italià del seu cognom. El seu pare era dels Abruzzos, molts italians d’aquella zona van emigrar cap als Estats Units, també el pare del John Fante era de la mateixa regió, curiosament. No sabia, mirant la seva biografia, que la cantant havia perdut la mare quan només tenia cinc anys a causa d’un càncer de mama, i que això la va marcar profundament. Tampoc que era la quarta de sis germans. Sovint ens arriben només les tafaneries a través de la premsa groga i ens donen una imatge molt deformada de la realitat, no m’estranya que molts artistes només vulguin parlar de la seva obra. Vaig acabar de llegir la Viquipèdia quan vaig caure en la data. Em va venir la imatge tipografiada dels relats que havia llegit recentment del de Los Ángeles. 16 d’agost del 1920, Andernach. Doncs sí. A la capçalera de la Viquipèdia de la reina del pop vaig llegir de passada una cosa que ja sabia: la Madonna havia estat casada amb el Sean Penn. No sóc gaire cinèfila però em va agradar el paper que va fer a Mystic river. Vaig revisar els anys que havien estat casats, del 1985 al 1989, i vaig recordar llavors l’entrevista per a l’Interview magazine que va fer el Sean Penn a l'escriptor, era el setembre del 1987. Es van fer amics després d’aquella entrevista. Crec haver-la llegit un parell de cops, com la que li va fer la Fernanda Pivano. He de dir que m’agrada més la de la periodista italiana, em sembla que l’escriptor es mostra més cabal i natural, no sé, és com una entrevista més de tu a tu, potser per qüestions de concordances generacionals i perquè l’entrevistadora li sap seguir molt bé el fil del seu sentit de l’humor. (També perquè Pivano havia estat amiga del Hemingway i C.B. tenia certa admiració per ell, tot sigui dit). En aquesta que li va fer l’actor, en aquell moment marit de la Madonna, s’aborden els tòpics pels quals és conegut l’escriptor: alcohol, sexe, dones, curses de cavalls, bars, en fi, allò que queda a la superfície de les seves novel.les i que jo mai li hauria preguntat. Que ho va viure és evident, però sota aquest escenari literari està el transfons real: la solitud, la por al dolor emocional, la mort, la hipocresia social. De tot això també en va parlar a l’entrevista que li va fer el Sean Penn però penso que ho defineix molt millor a través de les seves històries i dels diàlegs que mantenen els seus personatges. Les entrevistes a escriptors per conèixer la seva obra, en realitat, diuen ben poc. 


L’altre dia estava assegut i em va semblar que em miraven. Sabia el que em vindria, així que em vaig aturar, saps?, I algú va dir: “Disculpi” i jo li vaig dir: “Si, digui’m.” Ell va dir: “És vostè Charles Bukowski?”. Li vaig dir: “No!”. Va dir: “Suposo que la gent li pregunta això sempre, oi?”, i vaig dir: “Sí”, i vaig seguir caminant. Ja hem parlat sobre això, no hi ha res com la privacitat. M’agrada la gent. És bo que agradin els meus llibres i tot això, però jo no sóc un llibre, veus?, sóc el paio que els va escriure, però no els vull a ells tirant-me floretes ni res d'això. Vull que em deixin respirar. Charles Bukowski (Interview Magazine, setembre del 1987).

Em pregunto si la Madonna pensarà el mateix.





Aquest apunt forma part de l'assaig que estic escrivint actualment sobre l'obra de l'escriptor nord-americà a "Notes mentre llegeixo Charles Bukowski".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada